diumenge, 4 d’abril del 2010

Del Vallès Occidental al Baix Camp

He batejat el post com si d´una etapa de la Volta es tractés, i l´ha veritat que s´ho mereix. Sempre he estat amant dels entrenaments llargs, i aprofitant que habiem quedat amb uns amics de Montbrió del camp per fer una calçotada, m´he disenyat una etapa de les que fan agafar gana.. A les 08.30 m´he posat a dins del coulotte i mhe disposat a fer la primera i suau pujada als 4 vents. Com previsor que soc, aquest cop si que m´he posat guants (curts) i com feiem avans, al Montilla i al Saura al pit en forma de paper de diari "tallavens". Baixada cap a Castellbisbal i direcció Pallejà. Es aqui on comença la primera pujada del dia, el port de l´Ordal.
Pujada a ritme bo i constant sense ofegar. Feia molt temps que no pujava el port de l´Ordal i en tenia moltes ganes, segurament l´Ordal és el port que més cops he pujat mai, els que em conèixen ho saben. Un cop coronat, avall que fa baixada direcció Vilafranca del Penedès. Fins aleshores el sol es feia el ronço i no volia acabar de sortir del tot, però de cop i volta es va aixecar un matí esplèndit per anar en bici.
Ja inmers al Penedès, l´aire que es respira es inconfundible! Quina tranquilitat endinsar-se per aquestes carreteres tranquiles direcció Sant Jaume dels Domenys, moment en que comença la segona pujada del dia, l´alt de la Moixeta.
La veritat es que no esperava veure cremat el bosc en la primera part de la pujada, la veritat es que es una llàstima perquè la zona es molt maca.

La Moixeta és un d´aquells ports agradables de pujar. D´aquells ports que tens la sensació que l´esforç val la pena, ja que si fas la vista enrere pots veure com la carretera serpenteja per sota teu i pedalada rera pedalada la bicicleta es va enfilant respecte el nivell del mar, que en dies clars es pot veure al fons de tot. Quantes batalles hem lliurat en aquesta carretera, quantes pujades hem fet amb la Challenge d´aquells anys.. Aquest cop si, em sorpren la facilitat i suabitat amb la que pujo, pot ser es que no hi ha ningú amb qui jugar a ser ciclista.. Assegut i a estones de peu, vaig cremant els quilòmetres que em queden per coronar la pujada, al temps que gaudeixo de les escepcionals vistas que el dia em regala.

Un cop coronada la Moixeta, petita baixada fins al Pla de Manlleu per continuar pujant cap als Ranxos de Bonany. En aquest tram avanço una colla de 7 o 8 ciclistes que fan la pujada tot petant la xerrada. Em crida l´atenció trobar 2 integrans de la PC Nicky´s per aquestes carreteres perdudes.. Només hi ha temps per llençar-nos un "bon dia". Aleshores és quan es va encendre el llum de la reserva i parada obligada a fer respostatge ràpid! Parada a la masia de sempre, que últimament s´aprofiten una mica amb els preus, tot s´ha de dir..

Quina millor forma de tirar l´esmortzar avall que pujant el coll de la Torreta per llençar-se després carretera avall i anar a passar per davant del monestir de Santes Creus.

Prenc direcció a Valls i com sempre que he passat per allí, embolic pels carrers ja que extrany és el dia que no facin alguna fira o similar, i et canviin la ruta prevista.. Finalment retrobo la ruta i prenc la direcció cap a Reus.
Arrivat a Reus, l´intenció era pujar la Teixeta, però un senyor molt amable i simpàtic va donar-me unes indicacions que van fer que prengués una carretera equivocada i això fés que hagués de rependre la ruta inicial i degut a l´hora hagés de deixar la Teixeta per un altre ocasió. El pròxim cop serà.
De Reus a Montbrió la carretera més aburrida amb falsos planells,alguna recta massa llarga i amb aire de cara que molestaba.

Arrivada a Montbrió de Camp i fi de l´etapa. Han estat 163 km´s a una mitja de 28.5km/h, que no està malament tenint en compte els pocs km´s a la carretera que he pogut fer desde l´accident. He arrivat molt millor del que em pensava, tot i que al km 135 les cames han començat a preguntar si mancava gaire per arrivar a lloc, i he hagut de posar la ma al mallot per recorrer a una de les dues glucoses que duia.
Dia perfecte i sensacions estupendes! El millor de tot, la calçotada que ens hem cascat per dinar amb la familia i amics.

2 comentaris:

  1. junior eres mi idolo,con el permiso de senior claro.

    ResponElimina
  2. Hago lo que puedo, aunque no lo que quisiera.. Me faltan horas!!!

    ResponElimina