Moltes gràcies a tots!

Vull agrair-vos a tots els que m´heu escrit al blog, al mobil, els que m´heu trucat i als que m´heu vingut a veure.

La vida del ciclista a tots els nivells es prou dura, normalment per la quantitat d´hores d´entrenament que un fa sol, sense més companyia que la de la bicicleta i la carretera o la muntanya, segons l´epoca de l´any. A mi personalment molts cops s´em fa dificil pendre la bicicleta i sortir precisament per això, per haver de sortir sol degut als horaris dels que disposo.

Això no treu que quasi a diari em trobi amb algún conegut a la carretera amb qui comentar o simplement saludarnos.

Avui m´adono que això és així però amb matissos.. Ja fa pràcticament una setmana de l´accident, i el telèfon no para de sonar per interesar-se per com estic. Alguns em plantejen que deixi la bicicleta, però els que em conèixen de veritat em demanen que quan estigui recuperat, que vagi si cap amb més compte. Això em fa pensar que la sensació de pedalar sol és això, una sensació.

Fa vint anys que pedalo per aquestes carreteres i mai m´habia passat res i en qüestió de 6 mesos m´han atropellat 2 cops. Com pot ser? Coses del destí, suposo..

Els dies es fan llargs i les nits encara pitjor, es fa prou dificil fer les tasques més bàsiques amb una clavicula trencada.

El cel es negre, però poc a poc els nuvols aniràn marxant i sortirà un sol esplèdit per sortir novament a pedalar i a gaudir del que a un més li agrada!

De tot cor, gracies als que em doneu ànims!